Espai sociocultural i de trobada veïnal i auto-gestionat assembleàriament submergit en una lluita històrica per un bé comú.

 

1. Origen de l’experiència.

 

L’Ateneu Popular Flor de Maig és un espai comunitari, auto-gestionat per diferents col·lectius, entitats, associacions i veïns del barri, on es realitzen tot tipus d’activitats socioculturals, reivindicatives, formatives. Especialment és un punt de trobada de la comunitat.

A l’octubre de 2012, l’espai va ser ocupat i allà començaren a desenvolupar-se activitats. El passat 23 de març de 2014, després que la propietat hagués interposat una demanda i portat a judici l’ocupació de l’edifici, l’ajuntament es va comprometre a comprar l’espai i cedir-lo en ús a l’Associació Flor de Maig perquè continuï la gestió comunitària que s’havia iniciat un any abans. El Regidor del Districte, Eduard Freixedes, s’ha compromès a no desallotjar-lo.

El camí de la “Societat Cooperativa Obrera d’Estalvi i Consum la Flor de Maig” va començar el 1890. Fundada com a cooperativa de consum per 17 obrers, va arribar a convertir-se en una de les més importants de Catalunya.

Com podem llegir en el blogde la Flor de Maig: “A finals dels anys vint la Cooperativa tenia set sucursals, la seu central i la finca de Cerdanyola amb la seva Granja, tot un èxit. Però precisament aquest èxit “comercial” seria causa, primer d’un estancament i després d’una confusa sensació de crisi que es consolidaria a la República. És de suposar que l’esperit cooperativista quedava diluït davant la magnitud de l’entitat, sorgint disputes entre les juntes directives de les sucursals, situació que a més es veuria agreujada amb els problemes econòmics derivats de la crisi del 29”.

L’antropòleg José Mansilla explica en l’article Mai ens vam anar. Frontera, memòria i resistència en la Flor de Maig que, en el moment de major apogeu, a la fi dels anys 20, la Cooperativa va tenir més de 1500 socis, 120 treballadors i 6 sucursals, la qual cosa adona de les seves impressionants dimensions per a l’època.

A més de les seves funcions pròpies de consum, s’organitzaven diferents tipus d’actes socials i educatius, especialment l’alfabetització de nens i persones adultes. La Guerra Civil i el Franquisme van passar la seva factura, a causa de les innombrables vicissituds i rampinyes del patrimoni que van tenir lloc en aquest context, i la cooperativa va tancar portes en 1950.

El desembre de 1978, en plena Transició, l’Ateneu Flor de Maig va obrir les seves portes, recuperant l’antic edifici de la cooperativa gràcies a la pressió popular. Des de maig de 1979 en endavant es van celebrar “les festes de Maig”, que donaven cabuda a totes les associacions, organitzacions i persones del barri. D’aquesta manera, l’edifici es va consolidar com un emblema del moviment veïnal dels 70.

L’Ateneu va estar llogat per l’Ajuntament des de 1979 fins a juny de 2012. En aquest moment el consistori prenia la decisió unilateral de deixar de pagar el lloguer a la família Aguilar i tancar l’espai, la qual cosa va generar empipaments i mobilitzacions de protesta fins que pocs mesos després, l’edifici va ser ocupat.

Malgrat la compra per part de l’Ajuntament, la família Aguilar va demanar el desallotjament de la Flor, la qual cosa va ser desestimada.

 

2. Organització interna i externa.

 

AS l’Ateneu La Flor de Maig participen diferents col·lectius (Arran del Poblenou, Assemblea social del Poblenou, Assemblea solidària contra els desallotjaments, apropem-nos, Hort indignat 1, Hort indignat 2, Cooperativa La Unió) i la seu acull també una varietat de projectes i activitats (Punt d’informació i coordinació cooperatives de consum, documentals, projecte d’intercanvi i recollida de roba “la flor de drap”, espai jove, aula d’estudi, Cooperativa Pimponera Pala Perduda, Vermutet en Flor, Coral de la Flor de Maig, grup de swing), donant un gran valor a aquells que tenen una filosofia de transformació social. Casos com els de el col·lectiu Arran de Poblenou, o el projecte d’aula d’estudis, es podrien emmarcar en un àmbit dedicat als joves. Igualment trobem altres col·lectius que persegueixen objectius de transformació social, com és el cas de la Assemblea Social de Poblenou o la Assemblea solidària contra els desallotjaments, que actualment recolzen, guien i assessoren als afectats dels desallotjaments de les naus del carrer Puigcerdà, actuant l’espai de l’ateneu com a punt logístic per a les seves reunions, accions i ajuda a les seves reivindicacions.

Igualment trobem col·lectius i projectes que es mouen en l’àmbit de la defensa dels drets laborals i l’economia solidària, com és el cas de la cooperativa de treball Re-Cooperem, i altres dedicats més al consum conscient i transformador com poden ser la cooperativa de consum La Unió o la Flor de Drap, que proposa una alternativa bassada en l’intercanvi i recuperació de roba. Tot això, unit a diferents activitats més lúdiques i culturals com puguin ser concerts, jocs de ping-pong, obres de teatre, entre d’altres, confereixen a l’espai una activitat diversa i complexa.

En el plànol de l’organització interna trobem dos nivells estratègics, d’una banda una “coordinadora de col·lectius i projectes”, on participa un representant de cada col·lectiu, projecte o comissió, i que es reuneix amb major freqüència i pren decisions tècniques i que resol el funcionament diari de l’espai. I d’altra banda, una “Assemblea General”, oberta a tots els interessats, veïns, etc., la missió de la qual passa pel debat d’àmbit general i de tipus ideològic, polític i participatiu. Es tracta de diferents nivells en els quals s’anima a tots els col·lectius i persones a implicar-se en ells, o almenys a conèixer la lluita social que persegueixen.

D’altra banda i quant a relacions amb altres experiències territorials, destaquem la relació amb Can Batlló a causa de les formes similars d’organització i al fet de que ambdós han recuperat espais col·lectius que sofreixen una especulació des del sector privat. Ambdues recuperacions compten amb el suport d’un fort teixit social del barri.

La Flor de Maig té també relacions amb l’Ateneu La Sèquia de Manresa i altres CSO amb els que comparteixen debat sobre les formes d’organització, gestió, lluites, etc.

 

3. Relació del comú amb el públic / privat.

 

La Flor de Maig promou el que podem considerar “economia política popular”. Atenent a les seves arrels històriques i posicionant-se políticament, la comunitat intenta recuperar el sentit de l’economia social i solidària mitjançant trobades, conferències i altres activitats. També, d’una forma més activa, com a espai logístic d’aquestes activitats i projectes que es desenvolupen habitualment, serveix d’exemple el cas de Re-Cooperem, cooperativa de treball que defensa els drets laborals dels afectats per la crisi i que, a més, organitza sopars populars que reverteixen en l’auto-ocupació de les persones implicades.

Es tracta de projectes que confereixen a participants i afectats/as per la crisi una gran dosi d’autoestima, seguretat i identitat col·lectiva que els permeten afrontar aquest sentiment d’impotència inicial, convertint-lo en enfortiment i organització col·lectiva. Una dinàmica d’empoderament que comença amb el reconeixement de la seva situació: no són responsables ni d’aquesta crisi ni de quedar-se sense treball. A partir d’aquí, es busquen solucions pròpies mitjançant la col·laboració i la construcció d’identitat col·lectives.

Les relacions amb el sector privat es perfilen, principalment, des de l’alternativa de l’economia social i solidària. Previsiblement, aquesta situació creixerà i es consolidarà a causa de les possibilitats que ofereix la conquesta de l’espai, que ara podrà funcionar com a seu legal de les iniciatives.

En definitiva, es tracta d’un model d’economia política popular, en sintonia i relació amb altres experiències com la de Can Batlló, i que reforça l’objectiu de transformació social a través d’un empoderament dels i les participants.

D’altra banda, l’ateneu conforma un model de re-apropiació de l’espai, que es recolza en l’ocupació com a instrument per frenar les intencions especulatives de la propietat i de l’administració. La Flor de Maig és un símbol social al barri des de fa molts anys. La seva lluita va més enllà de fer efectiu el compromís de les administracions per al trasllat de titularitat de l’edifici: el que es persegueix és que la comunitat continuï sent la que gestioni el propi recurs o “bé comú”.

Entre els objectius de la mobilització que es va engegar amb la recuperació de l’edifici n’hi ha alguns de caràcter general, com detenir la deterioració del teixit social fruit de l’especulació immobiliària i hotelera. Aquesta batalla està inscrita en el desafiament al pla del 22@, el qual va orientat cap a la creació d’un parc tecnològic amb grans multinacionals i que amenaça l’espai industrial, el patrimoni social de Poblenou, el teixit social i idiosincràsia del barri.

Un altre dels objectius es fonamenta en els propis principis perseguits per l’experiència, que es vol diferenciar clarament de la contínua externalització a empreses privades en la gestió dels Centres Cívics que ha promogut l’administració. En la línia de Can Batlló, la Flor de Maig busca constituir un contenidor d’iniciatives basades en l’auto-gestió i el suport mutu, desafiant així la precarització que el sistema de Centres Cívics imposa als seus treballadors/as mitjançant la gestió externalitzada de les activitats, la qual és duta a terme per empreses culturals que infra paguen el treball i es queden amb la major part de la tallada dels beneficis.

Finalment, com ja s’ha dit, la cessió de l’ús de l’edifici per part de l’ajuntament a l’associació es recolza en els principis d’autonomia i desenvolupament comunitari.

 

4. Resultats.

 

La lluita de l’Ateneu Flor de Maig és, d’una banda, un combat per un doble comú: en primer lloc, per la conservació de la memòria cooperativa i veïnal, reivindicant un espai que porta amb si un dels exemples històrics més significatius de la ciutat en aquest sentit; en segon lloc, practicar la gestió comuna i cooperativa d’un immoble el potencial del qual només es podrà desenvolupar a partir d’ara, després d’haver forçat a l’ajuntament de la ciutat a comprar i cedir l’edifici. A partir d’ara la comunitat no haurà de dedicar més esforços a la resistència en aquest sentit.

Més enllà del doble comú, l’aposta de la Flor de Maig es troba en el desenvolupament d’una ciutat cooperativa, és a dir, en la generació d’ocupació a partir de les necessitats, les capacitats i els sabers barrials, així com també perseguint la creació d’un mercat de treball social, basat en l’ètica de les relacions d’igualtat i en la pràctica d’abolició de les jerarquies empresarials.
Podem assimilar la situació de la Flor de Maig a altres exemples com el de Segle XX del barri de la Barceloneta o Can Batlló. En tots els casos, s’ha aconseguit forçar el compromís de l’administració cap al barri. Referent a això és important assenyalar que potser, veient la decisió de l’ajuntament de donar suport a aquests exemples citats, comprant els respectius immobles i, per contra, negar-li-ho al recentment desallotjat Centre Social La Carboneria, estem presenciant els primers passos d’una forma de governança diferencial: si l’ocupació correspon a un moviment veïnal històric, es reconeix el seu valor d’interlocutor i s’accedeix a afavorir les seves demandes. Si el col·lectiu s’associa al moviment d’okupació i no té trajectòria prèvia veïnal, la seva legitimitat es veu minvada per l’administració i simplement es desallotja per la força. Caldrà posar atenció a aquesta forma de govern en els propers mesos i anys per veure si tenim raó, però la tendència apunta cap a la hipòtesi que hem descrit.

Sembla també que l’ajuntament governat per CIU, enfront de la crisi, està tractant de col·laborar més amb les organitzacions veïnals. Aquesta tendència sembla assenyalar que el consistori ha fet una aposta que mira a la gestió de la pobresa, que està creixent a la ciutat, permetent que espais d’auto-organització trobin solucions vàries davant les múltiples emergències que s’estan produint en el marc de l’austeritat. L’aposta política de la Flor (i de Can Batlló, i de Segle XX a La Barceloneta), no és assistencialista sinó tot el contrari: es vol aprofitar la infraestructura cedida per desenvolupar comunitàriament un projecte antagonista a la gestió neoliberal de la ciutat. En aquest sentit, i ja per acabar, José Mansilla i Mar Rodó, activistes de la Flor, parlen del Ateneu com un “espai d’esperança”, és a dir, una iniciativa política que, malgrat la seva ubicació en la selva especulativa del 22@, busca reconstruir teixits comunitaris i obrir una bretxa cap a un model de ciutat allunyat de la marca Barcelona. Una ciutat cooperativa, inclusiva i de propietat comuna.

 

Més informació: “Nunca nos fuimos. Frontera, memoria y resistencia en la Flor de Maig”. José Mansilla.