Cooperativa de treball activista que promou el cooperativisme, la reapropiació i producció de béns comuns culturals, i que pot presentar-se com un cas de comuns laborals.

 

1- Descripció i orígen de l’experiència.

 

La ciutat invisible és una cooperativa autogestionària i activista ubicada al Barri de Sants de Barcelona que neix l’any 2005 a partir de tres projectes preexistents que es desenvolupaven a la seu de l’Associació Arran del barri de Sants -La Distri, el taller de serigrafia i el centre de documentació del CSOA La Hamsa- que es dedica principalment a la producció cultural i discursiva crítica a través de diferents projectes.

L’origen d’aquesta experiència neix en el context post-Fòrum del moviment, un moment de reflux del cicle 1996-2004[1] que va suposar la revifada de l’autoorganització i l’acció col·lectiva a partir de pràctiques insurrecionals i subversives amb el carrer com espai d’expressió de la conflictualitat social i reivindicació del dret a la ciutat contra la governança del model Barcelona.

És en aquest moment en que 6 persones del barri de Sants que venien de les tradicions de l’Autonomia o del feminisme i vinculades a CSOAs històrics del barri com Can Vies o La Hamsa, i per tant vinculades en major o menor mesura a l’Assemblea de Barri de Sants -constituïda al 1996 fortament vinculada al moviment okupa, però progressivament oberta a altres moviments i àmbits de lluita i transformació social- es plantegen com preservar i reproduir en l’àmbit socioeconòmic la capacitat d’auto-organització política i l’aplicació de la democràcia directa en la lluita social des d’una perspectiva laboral.

Aquest plantejament emergeix de la seva genealogia en l’activisme polític, que els porta a realitzar una autocrítica des de l’activisme directe a la necessitat de crear estructures estables i permanents. Però també de les condicions de precarietat material i angoixa existencial en que vivien.

Inspirant-se en l’experiència alemanya del projecte A a la ciutat de Neustadt troben que, enfront la fragmentació de la vida i les condicions de precarietat material i existencial, la clau consisteix en la construcció d’estructures que combinessin la pràctica política, l’esfera del treball i la pròpia vida per una banda; i per l’altra, en el desenvolupament de projectes íntimament vinculats amb el territori.

A partir d’aquestes necessitats i plantejaments decideixen constituir-se en una cooperativa de treball, fonamentalment amb dos objectius: primer, desenvolupar una eina complexa polifacètica de producció cultural i discursiva crítica entorn l’Economia Social i Solidària (ESS), els Moviments Socials, les  polítiques urbanes, i les qüestions de gènere i el feminisme. Segon, la intervenció socio-política (teòrica, històrica, pràctica) en el marc d’un projecte més global, “Barris Cooperatius”, que planteja un canvi de model i matriu productiva urbana a la ciutat de Barcelona.

La seva activitat quotidiana s’estructura a partir de 4 eixos i els projectes corresponents: (1) comercial: botiga i llibreria crítica, (2) disseny i comunicació gràfica, (3) recerca, formació i edició en temes d’economia cooperativa, i (4) intervenció socio-política i assessoria tècnica per a l’ acompanyament de noves cooperatives.

No obstant, podem diferenciar dues etapes, una que va des de la seva constitució al 2005 al 2009, i una segona des del 2009 a l’actualitat. Durant la primera etapa l’activitat es va centrar en l’eix comercial i va permetre la seva consolidació econòmica a través dels projectes de Llibreria Crítica i la botiga, si bé és cert que, quan la Ciutat Invisible va obrir les seves portes, ja es projectava com  Centre de Documentació i Recerca sobre les moviments socials emergents i el patrimoni històric de les cooperatives obreres.

El projecte de llibreria crítica va ser un pas natural ja que alguns dels socis ja havien tingut experiències d’autogestió econòmica-laboral informal en distribuïdores –La Distri- principalment de llibres alternatius. Està especialitzada en el camp de perspectives que aporten alternatives d’emancipació i de construcció comunitària i es concep com un punt de trobada per debatre diversos temes crítics de política, economia, o gènere entre d’altres. En definitiva un espai per compartir el coneixement.

El projecte de botiga s’enfoca a la creació i distribució de materials i imaginaris crítics. Comercialitzen  productes tèxtils com samarretes i dessuadores, vinculats també a l’eix de disseny i comunicació gràfica que a partir de la multidisciplinarietat i les NTIC vol crear un disseny social per a cooperatives, entitats i moviments.

En relació a l’arxiu del Centre de Documentació, aquest provenia de la seu d’Arran al barri de Sants, on es va ubicar des del desallotjament del CSOA La Hamsa (1996-2004). En un inici es va conformar a partir d’arxius personals de poc abans dels 80, però poc a poc es va anar nodrint de documentació sobretot referent al moviment okupa i centres socials dels 90, i després dels moviments socials antiglobalització, recollint així el pensament crític, pràctiques i modes d’auto-organització dels moviments des de la Transició fins l’actualitat. Aquest projecte no està directament gestionat pels socis de la cooperativa de treball, sinó entre 3 i 4 persones que pertanyen a l’Associació Ciutat Invisible i probablement sigui traslladat a Can Batlló.

A partir de l’any 2009, en un context de crisi i en un moment en que

“el cooperativisme a Sants era una realitat fragmentada, sense projecció social i amb una desmemòria important respecte els antecedents històrics que havien fet, del nostre barri, un dels bastions del cooperativisme obrer català. De les cooperatives existents, n’hi havia ben poques[2] que promoguessin la identitat i els valors cooperatius; la intercooperació entre elles era nul·la i, a nivell de barri, el model cooperativista no era massa conegut.”

La Ciutat Invisible engega conjuntament amb  la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC) el projecte “Barri Cooperatiu”, i d’aquesta manera engeguen també els eixos d’investigació, formació i edició, així com d’intervenció sociopolítica que inauguren la seva segona etapa.

El projecte “Barri Cooperatiu” promou l’economia local no mercantilista per al desenvolupament local a través de l’articulació del territori cooperativament (ESS) i planteja una sèrie d’estratègies: la recuperació memòria col·lectiva sobre cooperativisme obrer; la socialització de l’imaginari cooperativista i la seva reelaboració en la societat actual, creant-ne un de nou; posar el cooperativisme en el centre del debat en el teixit associatiu, trencant així la divisió o bifurcació entre lo sociopolític (AMPAs, moviments veïnals i socials) i el teixit socioecònomic; i l’assessorament i acompanyament de projectes cooperativistes per a la seva constitució.

En quant a la recuperació de la memòria col·lectiva, “va ser una intuïció” en veure que al barri de Sants, caracteritzat per un fort ecosistema social i activista, hi havia moltes cooperatives. Comencen a investigar-ne al respecte de la història cooperativista del barri i troben un camp de coneixement no tractat per l’Acadèmia que s’ha convertit en el seu motor de recerca principal.

Des d’una perspectiva històrica, a mig segle XIX Sants va experimentar l’inici de la transició d’una vila agrària envers la ciutat-fàbrica fordista amb la instal·lació de tres grans fàbriques tèxtils, cadascuna de les quals ocupava a milers d’obrers, homes, dones i nens: el Vapor Vell, l’Espanya Industrial (o Vapor Nou, en aquell moment la fàbrica tèxtil més gran de l’Estat espanyol), i Can Batlló.

Però paral·lelament, aquest canvi de model productiu (i urbanístic) va suposar l’auto-organització del proletariat en sindicats enfront les condicions de precarietat laboral i el conflicte de classes,  sobretot en la Federació de les Tres Classes de Vapors; però també l’auto-organització obrera en cooperatives, mútues i xarxes de suport mutu[3] per la garantia de les condicions materials d’existència i la reproductivitat social a través de la defensa dels mitjans i modes de vida autònoms, així com del benestar dels treballadors i treballadores sense cap tipus de mediació pública-estatal.

En un context en que l’Estat no disposava de les institucions bàsiques dels règims welfaristes que garanteixen l’accés al dret a la salut o l’educació; si bé les cooperatives, i en menor mesura les mutualitats, es caracteritzen per la lliure associació i auto-organització dels treballadors i treballadores, la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, l’auto-gestió en base a la democràcia directa, la redistribució de la riquesa i dels béns i serveis produïts i gestionats, i la intercooperació; també es van caracteritzar per construir una esfera autònoma de productivitat i reproductivitat social. Especialment a través del consum cooperatiu (i intercooperatiu), a partir del qual finançaven baixes per malaltia, l’atur, pensions de viudetat i orfendat, sistemes educatius i de salut, i fins i tot la construcció d’ateneus culturals i habitatges per als cooperativistes i les seves famílies.

D’aquesta manera, podem veure com el model cooperativista obrer va anticipar els règims de l’estat de benestar a partir del valor d’ús antagònic del model capitalista d’explotació i extracció de la riquesa del teixit productiu i social. Un model d’emancipació social construït a partir de la cooperació social i la creació de noves formes institucionals del comú que garantien totes les necessitats comunes, materials i immaterials, dels cooperativistes al marge de l’Estat i del capital.

Però al mateix temps, aquesta recuperació de la memòria política, que no històrica, del cooperativisme obrer i la seva cultura social, relata i visualitza clarament la història política a Catalunya:

“industrilalització, autoorganització obrera, creació d’institucions pròpies, revolució social i extensió i sociabiltzació d’aquestes institucions, mort de la república i victòria feixista, la conseqüent destrucció d’aquest món i expropiació del patrimoni obrer per part del feixisme, una transició mal feta que no repara aquest patrimoni (sí el patrimoni dels partits i sindicats majoritaris, però no el patrimoni autònom de les classes populars a la gent dels barris), i desmemòria democràtica”.

Després del 2012 finalitza la primera fase del projecte Barri Cooperatiu donat que ara finança altres territoris com ara la Barceloneta, però continuen desenvolupant-lo a Sants. És per això que ara  desenvolupen els seus projectes dels eixos de recerca i intervenció socio-política en la cerca d’aliances, però especialment a Can Batlló, acompanyament altres projectes cooperativistes i d’ESS com per exemple potenciant la cooperativa d’habitatges en cessió d’ús de Can Batlló o col·laborant amb LaCol en el projecte Coopolis per la promoció de l’economia cooperativa.

 

2. Organització interna i externa.

 

L’organització interna de La Ciutat Invisible es fonamenta en les característiques esmentades anteriorment pròpies de les cooperatives. La distribució de les forces productives, actualment són 5 socis treballadors, entorn els diferents eixos i els corresponents projectes es fa d’acord als principis de democràcia econòmica i les diferents trajectòries i voluntats personals: a l’eix comercial es dediquen 3 persones, al disseny gràfic 1, al de recerca, formació i edició 4, i al d’intervenció sociopolítica tots 5 atenent al caràcter activista i transformador de la cooperativa.

Potser la característica més rellevant d’aquest model organitzatiu és el model de governança basat en la democràcia directa i en el fet que han pogut cooperativitzar tots els bagatges i potencialitats personals en el marc d’un projecte estratègic i polític col·lectiu que els fa sentir realitzats a nivell professional.

Sovint les cooperatives de treball poden veure’s com una resposta acomodativa al capitalisme i al mateix temps com una resposta antagonista enfront els nous enclosures de totes les esferes de la vida a través de la desregularització, privatització i expropiació. En el cas de La Ciutat Invisible, des de la seva constitució sempre s’ha plantejat com a resposta antagonista i transformadora envers models postcapitalistes cooperatius.

Sense obviar aquesta visió controvertida, resulta interessant analitzar el seu model cooperatiu des de la perspectiva dels comuns. Això es així en la mesura que la propietat és comunal; és gestionada a través de mecanismes de democràcia directa pels seus socis, la comunitat; en tant la recuperació de la memòria política cooperativista i la producció cultural i discursiva crítica poden entendre’s com la reapropiació i producció de béns comuns immaterials culturals respectivament; perquè els seus objectius emmarcats en l’ESS i la transformació social, s’emmarquen també en el que anomenem economies del comú; i més àmpliament en tant la auto-organització i acció col·lectiva és clau en els processos de commoning.

L’auto-organització dels treballadors és caracteritzada per Otani[4] com comunal, conscientment planificada, en una escala suficient per mobilitzar el potencial productiu social, científica, satisfactòria de les necessitats dels treballadors i treballadores, i realitzant. Si a més li sumem la propietat comunal dels mitjans materials i immaterials de producció i l’autogestió democràtica directa, podem veure doncs les cooperatives de treball com La Ciutat Invisible com el que podem anomenar “comuns laborals[5]”.

 

3. Relació del comú amb allò públic i privat.

 

La memoria cooperativa com recuperació d’allò comú.

Els comuns laborals trenquen la lògica que concep el treball de les forces productives com una mercaderia més en el circuit capitalista, i per tant trenca també amb l’antagonisme treball/vida de submissió al capital. Com vèiem anteriorment, els socis de La Ciutat Invisible es plantejaven precisament com integrar treball, vida i acció política en una mateixa estructura enfront la fragmentació de la vida i la precarietat.

Per altra banda, el capital deixa d’actuar com a mediador en el salari laboral, per actuar més aviat com a mediador en la compra de la força de treball[6]. D’aquesta manera, més enllà del canvi en les relacions productives i de la natura mateixa del treball, els comuns laborals plantegen un canvi en relacions de poder capitalistes envers una autonomia postcapitalista del comú basada en la democràcia econòmica.

Aquesta democràcia econòmica, que pressuposa el control sobre els mitjans de producció i la redistribució de la plusvàlua de l’activitat productiva de manera equitativa i/o proporcional, trenca clarament aquestes relacions de poder capitalistes en tant elimina la frontera entre treballador i propietari, al mateix temps que proveïx les millors condicions de treball possibles. No obstant, els mecanismes de democràcia econòmica no sempre garanteixen que puguin reproduir-se noves divisions de classe en el sí de les cooperatives de treball en funció de diferents factors, com els ocupacionals o retributius.

Des de la vessant dels comuns immaterials culturals, la reapropiació de la memòria política i la producció cultural i discursiva crítica tampoc es presenten com una mercaderia, sinó com una repatrimonalització d’aquests comuns expropiats de l’imaginari col·lectiu, alhora que una eina per al canvi de cultura política i social a partir de la sociabililització d’aquest imaginari i les pràctiques cooperatives i autogestionades.

Tampoc hem d’oblidar l’impacte que tenen aquestes activitats productives basades en els comuns laborals des d’una perspectiva més àmplia si tenim en compte un dels seus objectius estratègics: la intercooperació. Més enllà de ser un principi ètic de suport mutu entre cooperatives, la intercooperació contribueix a crear un sistema paral·lel de pràctiques econòmiques cooperatives i solidàries, i progressivament a fer un salt d’escala en l’autonomia de les mateixes cooperatives. En aquest sentit, els projectes de finançament cooperatiu i ètic com coop57, del qual La Ciutat Invisible és sòcia i forma part del seu Consell Rector, juguen un paper fonamental.

La Ciutat Invisible té una “regla d’or: que en un 70-80% no depenguem de subvencions” per tal de  mantenir l’autonomia econòmica desenvolupant i compartint eines per autodotar-se d’aquesta. Defineix el seu model ideal a partir “del mercat social, el treball cooperatiu, el consum responsable, el finançament cooperatiu i ètic, i que tot el model es retroalimenti”

A aquest subsistema generat per l’activitat productiva i intercooperativa dels comuns laborals li anomenem economies del comú, caracteritzades per la lògica antagònica a l’extracció i acumulació per despossessió donat el valor d’ús i caràcter redistributiu dels recursos, béns, i serveis que hi circulen.

És un model relacional, en tant cooperativa de treball, que s’alinea doncs amb els models d’economia del comú orientats a l’autonomia. No obstant, en la conjuntura socioeconòmica actual, certes característiques dels seus projectes demanden altres tipus d’interrelació amb lo públic i lo privat.

Davant aquesta qüestió no tenen una posició molt definida, més aviat molt heterogènia, des del rebuig total a qualsevol tipus d’interrelació a una perspectiva més possibilista sempre i quan tinguin control total del procés o projecte concret. Però al mateix temps sempre emergeix un debat central obert en el sí de molts moviments socials i col·lectius autogestionats: com ens reapropiem d’uns diners que nosaltres mateixos estem produint en altres àmbits?

Parteixen de la visió que, per una banda, en els projectes autogestionats el barri juga un paper central, per l’altra, per la gestió de béns i recursos d’una escala tal que  l’autogestió pura no es pot assolir, cal experimentar nous models público-cooperatius-comunitaris (PCC). Un exemple d’aquest model PCC ens l’aporta un projecte que han signat amb l’Ajuntament en el que estan treballant conjuntament amb LaCol: “Coopolis”, un gran centre de promoció de l’economia cooperativa a una de les naus de Can Batlló, amb una extensió de 6.000 m2, que es concep com un contenidor estratègic de projectes amb una dimensió de ciutat “governat per l’Administració, el moviment cooperatiu i ESS, i la participació ciutadana”.

En un context de crisi urbana, deslegitimació político-institucional, i en definitiva de crisi sistèmica; el model PCC planteja un nou model de governança basat en la interrelació pública, cooperativa i comunitària amb el qual els moviments per la defensa dels comuns urbans, estratègicament, volen forçar la introducció de canvis a l’Administració Pública per la gestió d’equipaments, espais i recursos comuns per als quals l’alcadia no té  una planificació estratègica més enllà de la seva privatització i expropiació:

“ells volen promocionar discursivament l’emprenedoria, l’smart city i a la pràctica els ports, hotels, centres comercials… Per tant, tot el que s’està aplicant a Barcelona en un altre sentit és fruit del conflicte, la confrontació i la correlació de forces en un context de  crisi que ells han de cobrir i donar petites respostes concretes per a que no s’impugni tot el model”.

D’aquesta manera, en la tensió conflictiva entre el procés d’enclosures del model de governança de Barcelona i el procés de defensa i reapropiació dels comuns urbans, sembla obrir-se una estructura d’oportunitats polítiques. Des del canvi de govern a l’Ajuntament una setmana després de l’eclosió del moviment 15M a les places, algunes de les lluites pels comuns urbans com ara els equipaments Can Batlló, Segle XX, Germanetes, Ateneu Flor de Maig o Lleialtat Santsenca s’han estat guanyant en tant l’Ajuntament sembla estar obert a la cessió d’us i l’autogestió comunitària d’aquests equipaments.

Un altre exemple de relacions amb lo públic fruit d’aquesta tensió conflictiva és el finançament de la darrera fira de l’ESS a Fabra i Coats, que s’emmarcaria en la concertació público-cooperativa. Altres exemples d’aquests tipus de relacions a partir d’experiències concretes de La Ciutat Invisible podrien ser les seves col·laboracions amb el Museu d’Història de Barcelona, el Museu d’Història de Catalunya o la Fundació Roca i Galès. 

 

4. Resultats.

 

A l’hora d’avaluar els resultats aconseguits per La Ciutat Invisible hem de distingir entre l’àmbit intern i l’extern. En clau interna, com a projecte cooperatiu de treball ha aconseguit els seus objectius inicials amb escreix: crear una estructura permanent i sostenible que ha permès integrar les diferents esferes i modes de vida dels seus socis a través del que anomenem comuns laborals d’una manera autònoma; i convertir-se en una màquina de producció cultural i discursiva de referència tal i com es demostra amb el seu pes en les seves intervencions sociopolítiques.

Per altra banda, aquella recerca intuïtiva sobre el cooperativisme obrer al barri de Sants ha esdevingut una palanca de transformació creant un nou imaginari cooperativista a partir de la reapropiació de béns comuns culturals. Una memòria política que en l’actual conjuntura política, social i econòmica, ha aportat les claus interpretatives necessàries per generar les condicions de possibilitat per l’emergència d’un nou cooperativisme entroncat amb les lluites pels comuns urbans  i les economies del comú articulades territorialment, les quals ha impulsat clarament amb l’aposta pels Barris Cooperatius i a través de les xarxes d’ESS.

En aquest sentit, en una clau externa podem veure com al barri de Sants s’han instal·lat noves cooperatives[7] i com s’està construint cert tipus de coordinació a escala de ciutat com es va visibilitzar amb les jornades “Barris cooperatius, ciutat comuna”. Trobada que anava més enllà de l’imaginari polític cooperativista i qüestionava el model de governança de Barcelona i la seva economia política metropolitana[8] reclamant el dret a la ciutat a partir de la defensa dels comuns urbans i noves formes de governança estructurades entorn les finestres d’oportunitat que s’obren en el nou equilibri de forces en la pugna pel model de ciutat.

El projecte coopolis signat amb l’Ajuntament és potser la millor concreció del model PCC en que treballa la Ciutat Invisible juntament amb cooperatives i moviments i comunitats autogestionades. Un projecte que de concretar-se donaria lloc a una nova forma d’institucionalització público-cooperativa de les economies del comú a escala metropolitana.

En síntesi, La Ciutat Invisible podria considerar-se com un cas paradigmàtic dels comuns laborals per la seva aposta i paper en l’impuls d’economies del comú i socialització de la cultura cooperativista, així com per la seva pràctica política entorn  els comuns urbans i l’experimentació de noves formes d’institucionalitat de les relacions entre lo públic, lo cooperatiu i lo comunitari-participatiu.

 

Notes:

[1] El cicle de lluites del moviment que va des de 1996 a 2004 s’inicià amb la constitució de l’Assemblea d’Okupes al gener de 1996 i el desallotjament del cinema Princesa a Via Laietana okupat el 10 de març d’aquell mateix any, en el qual es van okupar 12 cases. Els dos anys següents, 1997 i 1998, es van ocupar 10 per any, teixint-se una xarxa de cases i CSOAs relativament estable. Amb el boom del moviment okupa s’inicia un cicle de confrontació dels moviments socials marcat per les reivindicacions antiglobalització i les següents intervencions: l’oposició a Barcelona com a possible seu de l’Euroexèrcit, i la consulta popular de la Xarxa Ciutadana per a l’Abolició del Deute Extern l’any 2000; la Campanya contra el Banc Mundial el 2001; la contracimera europea del 2002; les manifestacions multitudinàries del 15 de febrer de 2003 del moviment No a la guerra, i el desallotjament de Les Naus i la Casa de la Muntanya, dues de les cases okupades més antigues i actives que en una doble “estratègia d’higienització” que passava per la repressió dels moviments antagonistes i criminalització de les persones migrades l’estiu anterior al Fòrum. És precisament amb el moviment  antifòrum, encapçalat per l’Assemblea de Resistències al Fòrum 2004 i les Associacions de Veïns de Barcelona, i la revolta ciutadana espontània “Pásalo” contra el Partit Popuar després dels atemptats de Madrid de l’11-M i abans de les eleccions del 14 de març del 2004, que conclou aquest cicle.

[2] De les poques cooperatives presents al barri aleshores podem destacar Ambulàncies Catalunya, Net Neteja, Cusó Tapissers, la cooperativa d’ensenyament Institució Montserrat i la de consum Germinal. Per més informació respecte context cooperativista en aquells moments veure Llavor cooperativa.

[3] A la recerca duta a terme per la Ciutat Invisible es recull la constància de l’existència de 28 cooperatives, la gran majoria de consum, que permetien més capacitat de compra i podien oferir als seus socis preus més econòmics. “Entre d’altres les cooperatives del barri eren La Formiga Obrera (1885), La Igualtat (1892), La Lleialtat Sansenca (1892), La Nova Obrera de Sants (1897), Model del Segle XX (1901), El Progrés Santsenc (1907), L’Empar Obrer (1909), L’Amistat Santsenca (1911), L’Actuació Econòmica (1917) o La Igualtat Cooperativista (1923). També tenim constància de l’existència de diverses cooperatives de producció, com La Redentora (1889) que produïa rajoles, la Cooperativa Obrera de Cadirarires i l’Agrupació Vidriera (1932). Algunes cooperatives de consum del barri eren coordinades en el Grup de Sants, integrada per sis cooperatives que realitzava tasques d’intercooperació (central de compres comuna, producció pròpia de carn, pa, pastes, per abastir les cooperatives), que entre moltes activitats va organitzar al barri la XIV Festa Internacional de la Cooperació el dia 5 de juliol de 1936. Així mateix destaquem les xarxes d’ajuda mútua creades, com ara La Societat de Socors Mutu La Igualtat (1891-1904), o la Mútua Escolar Nostra Guardiola, que contribuïren a generar una xarxa de relacions d’ajuda mútua, de solidaritat i de capacitat col·lectiva d’organització, que permetien generar una sociabilitat de barri. La majoria de cooperatives del barri tenien escola pròpia o recursos per escolaritzar els fills dels socis, era comú construir habitatges pels propis cooperativistes, impartien cursos de formació i xerrades sobre temes diversos (cultura, salut, transformació social…). Les cooperatives van anticipar l’estat del benestar, al marge de l’estat.”

[4] Veure Otani, Teinosuke (2007, October 3-6) “Labouring individuals and association. Paper presentat al “Congrès Marx International, Paris, Sorbonne et Nanterre”.

[5] Veure de Peuter, Greig i Dyer-Witheford, Nick (2010) “Commons and cooperatives. Article on-line a  http://affinitiesjournal.org/

[6] Lebowitz, M. (2003) “Beyond capital: Marx’s political economy of the working class”. New York: Palgrave Macmillan, (pp. 88-89).

[7] Podeu trobar totes les cooperatives presents a Sants actualment en aquest link http://sants.coop/les-cooperatives-de-sants/

[8] Veure “El dret a la ciutat a Barcelona” article realitzat per l’Observatori Metropolità de Barcelona per les jornades “Barris cooperatius, ciutat comuna”.