Edifici alliberat del node de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques de Sabadell.

 

1- Origens i descripció de l’experiència.

 

Al barri de Gràcia de Sabadell, entre els carrers Sant Ferran i Reina Elionor, s’hi aixeca un dels vestigis de la recent bombolla immobiliària: un edifici de 40 pisos i amb acabats d’última generació, dissenyat per ser venut a preus estratosfèrics. El somni humit però mai realitzat d’una entre tantes promotores immobiliàries. L’edifici va ser forçosament subhastat, afegit als balanços de Caixa Penedès (Banco Mare Nostrum)[1] i inclòs a la cartera d’immobles de la Sareb[2]: el banc dolent creat per vendre els actius tòxics procedents de les entitats que reben diner públic. Mentrestant, i a l’espera de ser venut al millor postor, l’edifici va patir quatre anys d’abandonament i d’una palpable degradació.

Fins el 13 d’abril de 2013. Aquell dia, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi (PAHC) de Sabadell va passar a l’acció i el va ocupar a través d’un acte de mobilització festiva. En poc més de mig any i de manera progressiva es van ocupar 25 dels 40 habitatges, donant accés a més de 80 persones que no tenien cap altra alternativa habitacional. Així, el bloc va afegir-se al conjunt creixent d’edificis ocupats de l’Obra Social de la PAH, una campanya estatal que té per objectiu assegurar el dret a l’habitatge. En el procés s’està generant formes d’habitar que qüestionen pràctiques i significats heretats

L’Obra Social i l’alliberament del bloc de Gràcia

L’ocupació d’habitatges de forma col·lectiva a través de l’Obra Social va començar a mitjans de 2011 a la localitat de Terrassa, amb un primer bloc de cinc habitatges propietat d’UNNIM (BBVA). L’acció d’alliberar s’utilitza quan es recuperen pisos buits en mans dels bancs -rescatats amb diner públic- per tal de reallotjar a persones o unitats de convivència que han esgotat totes les vies jurídiques per accedir a un habitatge (serveis socials, oficines d’habitatge, ingressos insuficients). Una vegada ocupats, des de la PAH es negocia i pressiona a les entitats financeres propietàries dels immobles perquè signin un lloguer social amb les persones que hi viuen.

Fins a principis d’abril de 2014, la PAH ha ocupat més de vint edificis en tot l’Estat. Un d’aquests blocs (Salt) ha estat desallotjat, mentre que dos (Terrassa i Manresa) han aconseguit el lloguer social i les famílies han estat reubicades en d’altres habitatges per decisió pròpia. Actualment, dotze dels immobles ocupats es troben a l’Àrea metropolitana de Barcelona. Sabadell és l’única localitat que compta amb tres edificis ocupats de forma col·lectiva.

 

2- Funcionament intern i extern.

 

Entre els membres de la PAH, hi ha una frase que es repeteix com un mantra, i és la del dret a un habitatge digne. Quan demanem a les persones del bloc de Gràcia què entenen per ‘digne’, ens expliquen que habitar una llar no vol dir simplement tenir accés a un sostre, sinó a un espai que permeti que les persones puguin viure i desenvolupar plenament les seves capacitats. No obstant, la novetat de les ocupacions de l’Obra Social de la PAH és que aporten un component encara més transformador en relació a allò que s’entén per dret a l’habitatge: viure en un edifici ocupat va aparellat amb un imperatiu d’acció i participació quotidiana que transcendeix les parets del nou pis i inclús del propi bloc.

Certament, en alguns dels aspectes més superficials, l’edifici de Gràcia funciona d’una manera relativament similar a una comunitat de veïns i veïnes ordinària, en la que s’organitzen tasques com la neteja dels espais comuns, les normes de convivència, i les diferents necessitats que puguin sorgir. Es recol·lecten 3€ cada mes en concepte de comunitat per al manteniment del bloc. No obstant, funciona amb criteris molt diferents als d’un edifici ordinari i no tant pel fet de veure’s pràcticament forçats a ocupar o a agafar ‘prestats’ els subministraments d’aigua i llum, sinó per tota una sèrie de normes i pràctiques que pretenen promoure la solidaritat col·lectiva.

Per començar, quan una persona o família accedeix a un habitatge de l’Obra Social, la Comissió Obra Social li demana assumir la responsabilitat d’assistir a les assemblees de la seva PAH local, així com de formar part activa de la comunitat del seu bloc. En el cas de l’edifici de Gràcia, hi ha una assemblea veïnal cada 15 dies. A partir d’aquí es generen formes molt diverses d’ajuda mútua i d’iniciatives solidàries. El primer pis de la planta baixa és un clar exemple d’aquestes accions col·lectives: un espai socialitzat que serveix com a punt de recollida i redistribució d’aliments i de roba, provinents de donacions de particulars, tant per part de persones de la plataforma com veïns i veïnes del barri, o treballadors i treballadores d’empreses com la Panrico i forns de pa del barri. Molts dels veïns i veïnes del bloc s’impliquen també en les “rutes de reciclatge” dels dilluns, fruit d’una decisió de la Comissió de l’Obra Social consistent en recollir les quantitats enormes de menjar en perfecte estat que els supermercats rebutgen.

Evidentment, la solidaritat col·lectiva en la gestió del comú no sorgeix de forma espontània, com per art de màgia. Els forts principis d’horitzontalitat que subratlla l’experiència en sí lluiten quotidianament per imposar-se a diverses formes de fragmentació internes. D’entrada, es tracta d’un bloc molt gran, en el què hi viu un gran nombre de persones, de moltes nacionalitats diferents i que parlen més de mitja dotzena d’idiomes. Tot i que aquesta “torre de Babel”, com li diu una veïna, suposa una font de riquesa, el principal obstacle organitzatiu és la falta d’un idioma comú. D’altra banda, la gran majoria arriben amb una experiència d’estigmatització, de cert aïllament social i sense gaire experiència prèvia col·lectiva, que dificulta la seva participació. D’entrada, l’accés a un habitatge en condicions sol ser viscut com una victòria suficient.

Davant d’això, la lluita dels veïns i veïnes ja mobilitzats i compromeses amb la Comissió Obra Social no és altra que la de “fer pedagogia y reeducació política”, començant per un seguiment de les noves unitats domèstiques. La tasca de la PAH i de l’Obra Social és un “procés d’aprenentatge col·lectiu”, en el qual els afectes i una infinitat de sabers molt diversos es van compartint gradualment, des d’aspectes pràctics del bloc a aspectes legals o vinculats amb els serveis socials.

En aquest procés d’aprenentatge, molts veïns i veïnes arriben al que elles mateixes anomenen “empoderament”. Per una banda, “empoderar-se” significa recuperar l’autoestima gràcies a l’adquisició d’uns sabers compartits. Les relacions d’afecte i reciprocitat que quasi reemplacen els llaços de sang són en bona mesura el que musculen i vertebren les cèl·lules del moviment que encarna tant la PAH com l’ Obra Social.

Articulant escales: la PAHC Sabadell

L’organització interna de l’edifici de Gràcia està vinculada de base a la PAHC Sabadell, que es reuneix en assemblea cada setmana. La gent que ve per primera vegada acut a una reunió en la que s’expliquen amb detall les tres fases de l’execució hipotecària, i aprendre així quins passos són necessaris a nivell administratiu/burocràtic i a nivell de la lluita individual i col·lectiva. A la sala principal es fan les assemblees, en les que hi assisteixen entre 150 a 180 persones, on es debaten les accions i activitats a desenvolupar per la PAH i, en una segona part, es fa assessorament col·lectiu als casos nous d’execució hipotecària o de desnonaments d’habitatge hipotecat i de lloguer, en la què s’atenen una mitjana de 35 casos setmanals.

La filosofia d’horitzontalitat de la PAHC Sabadell operacionalitza en la manera que tot passa per l’assemblea. Les tasques de moderar, prendre acta, estar a la ludoteca, donar torn de paraules, etc., són rotatives. L’aprenentatge col·lectiu i la socialització del coneixement ha estat una necessitat, i és un procés fonamental que dóna una gran força i potència al moviment.

Model de lluita popular que implica

La PAHC Sabadell té origen al març del 2011 en la Coordinadora Anticapitalista de Sabadell, coordinadora que agrupava diversos col·lectius i amb un llarg recorregut a la ciutat, i és una de les més de 200 PAH locals de tot l’Estat espanyol (la primera d’elles fundada al 2009 a Barcelona). Cada PAH local s’organitza autònomament però dins d’un mateix marc comú.

La confluència entre una necessitat bàsica i real (l’accés a l’habitatge) i un moviment polític de denúncia contra l’especulació immobiliària i per la defensa d’un bé social, són dos ingredients bàsics sense els quals segurament la PAH no hagués tingut la força actual. Factors emmarcats en un context de crisi econòmica i política al mateix temps que amb un creixent nivell d’organització social com a resposta a la crisi i a la deslegitimació d’una gestió política corrupte i sense capacitat de donar respostes. La PAH lluita per a què els poders públics materialitzin el dret a l’habitatge, i posa en evidència la seva falta d’acció a través de les seves accions i de l’Obra Social, la qual comporta també llaços comunitaris i de solidaritat que institueixen formes d’autogestió comunitària.

La PAH doncs, és un punt de trobada entre activistes, entesos aquestes com a persones que no tenen un risc imminent de pèrdua de l’habitatge però que tenen una consciència social i política i que s’organitzen a la PAH com a instrument per un canvi polític real; i persones en una situació d’urgència habitacional que els porta a organitzar-se per defensar la seva subsistència. Es reconeix però, que “tots i totes som afectats per la hipoteca: les polítiques d’habitatge de la bombolla immobiliària, l’estafa hipotecària i la mala praxis bancària estan en l’origen de la crisi que avui condemna a milions de persones a l’atur i la precarietat”[3]. La politització i activació de la gent afectada, que s’havia subscrit al model dominant de la propietat privada, a través de la lluita col·lectiva és, sense dubte, una de les fites més importants de la PAH.

 

3- Relació del comú amb allò públic i privat.

 

A través de la campanya de l’Obra Social, la PAH impulsa i recolza l’ocupació a través de practiques col·lectives: les assemblees i les xarxes de solidaritat que aquestes comporten. D’aquesta manera, ataquen directament a les vies d’acumulació de capital a través de la creació d’habitatge privat especulatiu, socialitzant-lo i creant una forma de comú, gestionada per les i els habitants i per totes les persones que conformen el moviment.

Tot i que en aquest context de crisi financera estem veient com es retallen els drets bàsics que fins ara havien estat assegurats per un suposat “estat del benestar” (com l’educació, sanitat, etc.), l’habitatge mai havia format part d’aquests drets universals. Si bé és cert que en la Constitució Espanyola i en l’Estatut de Catalunya així es recull, l’habitatge no ha tingut mai una cobertura universal, ans el contrari, doncs ha estat utilitzat també com a mecanisme de control social a través de l’accés a crèdits i la consegüent obligació de retorn.

L’evolució de la PAH com a moviment social no té un igual en la nostra història més recent. Si bé a l’inici començà com un moviment de denúncia contra l’especulació immobiliària i la reclamació del dret a un habitatge digne, les circumstàncies actuals han acabat conduint a la PAH, no només a ser un moviment social i polític, sinó un instrument per donar solucions reals a persones en situacions de vulnerabilitat social molt elevada i desenvolupant una xarxa de suport comunitari autònoma i autogestionada sense precedents.

La PAH és un procés d’aprenentatge constant, una escola d’auto formació, a partir de la praxis, l’experiència, l’estudi i l’anàlisi. Aquest aprenentatge forçat, és resultat d’un buit polític i administratiu de les actuals institucions. Davant d’una no resposta de l’estat del benestar, davant la incapacitat de l’administració pública per abarcar totes les demandes d’urgència i necessitats socials, davant la incapacitat dels governs a incidir en les entitats financeres i la falta de voluntat per crear un marc legislatiu propici per a la solució del conflicte habitacional, la PAH ha hagut de buscar mecanismes que han acabat substituint en gran part, les funcions de l’estat. En aquest sentit doncs, la PAH ha fet també de contenció social.

 

4- Resultats.

 

La PAH ha aconseguit també marcar l’agenda de les polítiques públiques. Gràcies a la pressió social i mediàtica i a la creixent legitimació d’aquest espai i de les seves reivindicacions, les administracions s’han vist obligades a fer gestos i plantejar-se accions, que fins aleshores no havien fet. Ha tingut i té una capacitat d’incidència que va més enllà del propi moviment.

L’acció de la PAH ha aconseguit democratitzar un bé privat en desús i desenvolupar funcions pròpies de l’estat de forma comunitària i autònoma a les estructures administratives públiques. L’objectiu de la PAH, com a mínim a dia d’avui, és aconseguir que l’habitatge es converteixi en un bé comú i universal i que aquest sigui proveït per part de les institucions públiques.

 

Notes:

[1] Banco Mare Nostrum (BMN) és una entitat creada el 2010 amb l’objectiu de reestructurar el sistema financer, per tal de vendre els actius de les velles entitats i cobrir les pèrdues originades pels actius tòxics, mitjançant injeccions de capital provinent del FROB (el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària; és a dir, del rescat europeu).

[2] Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, creada pel govern central mitjançant el Reial Decret del 31 d’agost de 2012, amb l’objectiu de vendre els actius tòxics (immobles) procedents dels bancs que havien rebut ajudes públiques.

[3] El libre verd de la PAH

 

Contacte:

afectats.sabadell@gmail.com
@PAH_Sabadell
http://www.afectatscrisisabadell.cat/
Les assemblees són tots els dimecres a les 19:00 a La Granja del Pas al Carrer Ramon Albó, 1 (Sector Sud).