Col·lectiu en defensa del dret a la salut pública per a tots i totes i contra la privatització.

 

1- Descripció i orígen de l’experiència.

 

L’Espai de l’immigrant és un col·lectiu que sorgeix al gener del 2013 arran de la convergència de dues circumstàncies. D’una banda, l’ocupació d’un edifici buit, “l’Hotel del Raval”, situat en el passatge de Bernardí Martorell. Immoble que a més d’acollir espai per a habitatge s’ha convertit en un Centre Social obert al barri. D’altra banda, es produeix l’aprovació per part del govern espanyol del Reial decret llei (16/2012) que persegueix la privatització de la salut (bàsicament a través del copagament sanitari) i la substitució d’un sistema públic universal per un sistema d’assegurances introduint el concepte de persona assegurada i no assegurada sobre la base de la seva situació laboral i administrativa. Això suposa l’exclusió a l’accés per a certs col·lectius (jubilats, joves que no tenen cap treball ni seguretat social, persones que viatgen fora d’Espanya para més de 90 dies i  sobre tot migrants indocumentats) produint el que s’ha vingut coneixent com un règim de “apartheid sanitari.

Enfront d’aquesta situació, un grup de professionals (unes deu persones) amb un perfil soci-sanitari (des d’educadors/as, pedagogs/as, infermers/as, una doctora, etc.) indignats amb el reial decret proposen a l’assemblea del nou immoble alliberat obrir un punt d’atenció mèdica els divendres de cinc a set de la tarda. En un primer moment es va plantejar com un espai d’assistència sanitària per a aquells veïns que havien perdut la seva targeta sanitària, per a poc a poc anar convertint-se en una eina mes àmplia d’acompanyament, informació, desobediència i apoderament col·lectiu com formula per fer efectiu el dret a la salut pública universal.

 

2- Funcionamento intern i extern.

 

El treball de l’Espai de l’Immigrant aquesta orientat a oferir assistència i acompanyament com a dispositiu per fer front a les retallades de drets i a la dinàmica d’exclusió del sistema de protecció social públic. Sobre la base de la creació de xarxes o grups de suport mutu, s’intenta al seu torn, convertir els problemes de persones aïllades, en aquest cas migrants, en processos d’apoderament col·lectiu i “a poder ser”, organització social.

El protocol de funcionament és el següent: quan arriba un pacient se li ofereix un diagnòstic per part d’un especialista sanitari. Si no és greu s’intenta donar una primera assistència en el propi espai (que compta amb alguns medicaments reciclats) i en cas necessari, es realitza un acompanyament a urgències per assegurar-se que es produeix l’atenció adequada. Cal tenir en compte que el reial decret defineix que la persona no assegurada no té dret a la salut excepte en tres circumstàncies: per urgències, si és menor d’edat, i per causa de part/post-part. En molts casos no es presta l’atenció ni en aquestes circumstàncies.

Si és menys greu, l’acompanyament és al centre de salut on s’insta al metge de capçalera al fet que faci desobediència civil i torni a readmetre al pacient. Això s’organitza sobre la base de grups de suport (formats per persones assegurades i no assegurades) que van plegats al centres de salut pública per informar als professionals (o per incitar-los al fet que desobeeixin). Part dels objectius del grup d’acompanyament és el d’identificar metges en cada ambulatori que estiguin disposats a fer desobediència civil: que rebutgin el reial decret i que atenguin a pacients que han quedat exclosos.

En aquest sentit cal tenir en compte que s’han creat altres grups d’acompanyament i dinàmiques similars a diverses ciutats, com per exemple Yo Sí Sanidad Universal  a Madrid, estenent-se l’ús de la desobediència civil per fer que la nova legislació, encara que aprovada, no s’apliqui en el dia a dia.

D’altra banda es fa també acompanyament administratiu, on s’informa i s’acompanya a la persona perquè aconsegueixi els documents necessaris (el certificat d’empadronament, el passaport en regla i el document de la Seguretat Social) perquè puguin aconseguir la seva targeta sanitària. En aquest sentit, cal tenir en compte que a Catalunya, amb aquests tres documents/requisits s’obté una targeta sanitària amb una data de caducitat d’un any. En la pràctica, aquests papers són difícils d’obtenir convertint-se en una forma d’exclusió sanitària per la “via administrativa”.

D’altra banda, es realitza una important labor d’informació, explicant a la persona el perquè s’ha quedat sense atenció sanitària i les implicacions i motius de la nova normativa amb l’objectiu (seguint el deixant de la PAH) de desculpabilitzar i generar apoderament. La idea és explicar a les persones perquè han estat excloses, que es tracta d’una decisió política. S’explica que això és un pas mes en el procés de privatització de la sanitat (copagament, pròtesi, ambulàncies, crònics…etc) que afectarà majoritàriament a la població amb menys recursos i que suposa un atac a uns drets bàsics de ciutadania.

Finalment s’ha començat a desenvolupar un punt d’assessoria legal on s’ofereix informació necessària per a la regularització (reagrupament familiar, contractes de treball…etc).

 

3- Relació del comú amb allò públic i privat.

 

El reial decret llei (16/2012) ha suposat un canvi de marc polític, on un dret universal com la salut queda restringit, generant dos tipus de ciutadans: els integrats i els exclosos del sistema nacional de salut. En bona mesura, és en aquesta problemàtica concreta on s’emmarca el treball polític de l’espai de l’immigrant.

Encara que, com a forma de donar una primera resposta, ofereixen atenció soci-sanitària a qui ho sol·liciti, tant les dificultats per falta d’infraestructura i de material per poder fer una consulta sanitària en profunditat com, sobretot, la voluntat política de no voler generar un espai de tall assistencialista que operi com un sistema paral·lel al sistema públic, ha portat al col·lectiu a desenvolupar practiques d’organització encaminades a que la persona acabi sent derivada al sistema públic de salut, dins d’una reivindicació mes àmplia del dret de la salut publica i universal.

En aquest sentit, i encara que tenen les seves pròpies formes autònomes d’operar, formen part d’una xarxa més àmplia, la xarxa PASUCAT(Plataforma d’Atenció Sanitària Universal a Catalunya) contra els processos de privatització i exclusió sanitaris.