La major xarxa de telecomunicacions, oberta, lliure i neutral, creada a partir de la interconnexió de més de 24.000 nodes independents.

 

1. Descripció i origen de l’experiència.

 

Majoritàriament, aquesta xarxa s’implementa amb tecnologia sense fil, però també el teixit de la xarxa oberta amb fibra òptica comença a ser habitual dins de la comunitat. Guifi.net és una infraestructura de telecomunicacions que compta amb una fundació. Per definir aquesta xarxa de telecomunicacions es podria fer a  través d’aquests adjectius: “lliure”, “oberta” i “neutral”. Lliure perquè no es limita ni la velocitat ni les prestacions; oberta perquè qualsevol pot accedir a ella simplement col·locant una antena o node en la seva balconada; neutral respecte als continguts. A la xarxa hi pot circular tot allò que sigui necessari i d’utilitat. La personalitat jurídica del projecte és una fundació. Guifi.net està inscrita en el registre d’operadors de telecomunicacions.

A partir del 2000 comencen a néixer i desenvolupar-se xarxes obertes a tot el món, però principalment a Europa. Segons deien a Lavapiés Wireless, un exemple d’aquestes experiències, el concepte de xarxa oberta consisteix en la garantia d’accés a internet gratuït de la comunitat d’usuaris/propietaris de la mateixa. La creació i participació en el desenvolupament d’una xarxa que està fora del mercat, que sigui de millor qualitat i més accessible, està en la filosofia de partida d’aquestes iniciatives.

Les xarxes obertes formen part de l’anomenat moviment global, o moviment de moviments, que es va inaugurar a Seattle en 1999. El moviment de les xarxes obertes apareix per intentar solucionar el gap entre la necessitat d’accés a la xarxa de la multitud i els elevats preus que els monopolis multinacionals imposen a l’accés. S’afronta també com a problema la baixa velocitat d’internet del moment, i es planteja la possibilitat d’una solució autònoma a partir de la instal·lació de nodes: quants més n’hi hagi més ràpida serà la velocitat de connexió.

4 anys després, el 2004, Guifi.net neix a Vic. L’esquerda digital motiva en gran manera el seu naixement: es tracta d’un territori massa poc suculent per a les grans empreses de telecomunicacions, les quals prioritzen poblacions més nombroses. L’empoderament ciutadà busca evitar l’exclusió tecnològica i el desenvolupament desigual promogut des de dalt.

Avui dia, Guifi.net és la xarxa oberta més gran del món: compta amb més de 24.000 nodes operatius (a data de 20/05/2014). A més, guifi.net s’ha consolidat com un proveïdor oficial d’internet (ISP), al mateix nivell que qualsevol gran operadora de mercat, és a dir, des de 2009 forma part del registre d’operadors de telecomunicacions de la Comissió del Mercat de Telecomunicacions. Això sí, amb una ètica i una política diametralment oposades a les de l’oligopoli de les grans operadores de telecomunicacions per diversos motius: en primer lloc, a causa de la garantia d’accés; Guifi.net considera que la infraestructura de les autopistes de la informació és pública, no de Telefónica, i per això proposa la reapropiació del públic, entrant a operar en el sistema de telecomunicacions; en segon lloc, més enllà de la reapropiació i mirant a que la xarxa de guifi.net sigui també un recurs comú basat en l’autogestió, es va crear l’anomenada “llicència procomú sense fils (o inalámbrica)”, que a dia d’avui ha estat actualitzada amb el nom de XOLN per incloure també la qüestió de la fibra òptica, la qual consisteix en una sèrie de principis perquè la xarxa sigui “lliure, oberta i neutral”. Els principis de la llicència són:

1. Ets lliure d’utilitzar la xarxa per a qualsevol propòsit en tant no perjudiquis el funcionament de la pròpia xarxa ni a la llibertat dels altres usuaris.

2. Ets lliure de saber com és la xarxa, de què es compon i com funciona.

3. Ets lliure d’emprar la xarxa per a qualsevol tipus de comunicació i difondre el seu funcionament.

4. Incorporant-te a la xarxa, ajudes a estendre aquestes llibertats en les mateixes condicions.

Com es veu, la mateixa comunitat genera les seves pròpies normes de funcionament bassades en els principis de cooperació de l’ètica hacker que Himanen va definir en el seu llibre L’ética hacker i l’esperit de l’era de la informació:

“Enfront de la moral presentada per Weber, l’ètica del treball per al hacker es funda en el valor de la creativitat, i consisteix en combinar la passió amb la llibertat. Els diners deixen de ser un valor en si mateix i el benefici es xifra en metes com el valor social i el lliure accés, la transparència i la franquesa”.

Guifi.net, per tant, pot ser definit com un projecte d’ètica hacker que estén els principis de la mateixa a un altre àmbit, més enllà de la programació de programari lliure: l’àmbit de la creació de xarxa sense fil. La lògica que hi ha sota aquestes normes és la següent: quants més nodes operatius hi hagi funcionant, millor serà el tràfic del senyal, i major serà també l’autonomia pel que fa a l’oligopoli de telecomunicacions.

 

2- Organització interna i externa.

 

Podem considerar aquesta experiència com una “comunitat de comunitats formada per sabers múltiples”. Per “sabers múltiples” entenem els diferents coneixements empresarials, de comunicació i difusió, de desenvolupament tecnològic i informàtic, recerca i sabers tècnics específics que treballen per fer possible i fer proliferar la xarxa oberta. Per “comunitat de comunitats” entenem els diferents nivells d’implicació i cooperació des dels que es pot formar part de la xarxa: per exemple, es pot ser part de la xarxa a Osona, comptar amb un node a casa per fer usdefruit dels serveis i participar en reunions presencials per tractar temes varis; un altre exemple està podrien ser els sabers experts tipus “aportacions d’especialistes en dret de telecomunicacions”; o una altra opció és la interconnexió de la xarxa pròpia de telecomunicacions amb la xarxa de guifi.net per millorar la connectivitat.

Un aspecte de l’organització que ha de quedar clar és que hi ha nivells diferents d’implicació i diferents sensibilitats. Formar part de guifi.net no significa, com a obligació, combregar amb les formes jurídiques, com la Fundació, que s’han consolidat en els últims anys. Es pot ser part del moviment de xarxes obertes de forma autònoma i individual. N’hi ha prou amb tenir un node i accedir al servei seguint les normes comunitàries que hem descrit més amunt.

Es tracta d’una “comunitat de comunitats amb sabers múltiples” que, com veurem més a baix, compta amb estructures formals (personalitat jurídica del projecte) i no formals (persones i xarxes informals de col·laboració) d’organització i que ha escalat la seva infraestructura de manera notable des que es va crear.

Estructures formals:
Guifi.net va haver de dotar-se de la forma jurídica de Fundació per un motiu casual: un premi que va obtenir de la Generalitat que no es podia cobrar d’una altra manera. Després d’un debat, es va veure que la forma fundació era la més apropiada degut a que així no podia ser absorbida per altres empreses.

La fundació és l’estructura formal o persona jurídica sota la qual es poden desenvolupar projectes empresarials i dur a terme formes de col·laboració específiques que la requereixin. La fundació té ara 5 anys. En principi, 40 persones van voler ser socis fundadors. Van fer aportacions que es van sumar als 15.000€ del premi per consolidar el capital inicial necessari.

És important assenyalar que la fundació no abasta tot el projecte, sinó que hi ha també altres plataformes legals que el componen. Per exemple, exo.cat forma part de guifi.net (45 persones) i té el seu radi d’acció específic a Barcelona. És un exemple, juntament amb pangea.org i altres, de l’articulació de la xarxa. També s’han pogut formar grups de recerca vinculats a la universitat UPC. Aquests treballen en projectes europeus.

Finalment, la Fundació és també una ONG. El seu vincle amb organitzacions de desenvolupament ha permès portar la xarxa Guifi a campaments refugiats del Sàhara, on hi ha diversos súper nodes que donen accés a internet a les poblacions d’allí.

Estructures no formals:
Com s’ha dit, fer part de Guifi.net no significa haver d’estar d’acord amb les formes jurídiques o estructures formals que s’han anat desenvolupant amb el temps; n’hi ha prou amb tenir un node a casa. Encara que això sigui una font de conflictes, hi ha diferents maneres d’integrar-se a la xarxa sense que això impliqui haver d’assumir obligacions enfront de la Fundació. La pura passió personal i col·lectiva de fer créixer la xarxa, des d’una perspectiva exterior a qualsevol forma burocràtica, conviu amb una dimensió empresarial que s’assumeix des de la part més formal.

De les estructures no formals, el vincle amb Freifunk ha estat clau per a l’expansió internacional, principalment a Europa. Freifunk és una xarxa similar a guifi que va néixer pocs mesos abans. L’intercanvi de sabers és constant i es produeix també a través de trobades presencials.

Finalment, entre les estructures no formals de desenvolupament de la xarxa més destacades trobem a comunitats de veïns, prèvies o constituïdes per a aquesta causa, que conformen la materialitat més imprescindible per al desenvolupament de la xarxa.

 

3- Relació amb el sector públic i el privat.

 

Al principi, la relació va ser d’exigència i conflicte amb tots dos. Amb el mercat per motius obvis que ja s’han anat comentant: la lluita contra l’oligopoli restrictiu de les telecomunicacions que imposa preus cars i no té interès a portar internet a llocs on no sigui rendible; per la seva banda, el conflicte amb l’Estat es deu a la seva relació servicial amb els grans operadors de telecomunicacions, als quals ha permès sempre que facin el que vulguin, sense restriccions.

A poc a poc, municipis i barris, principalment de Catalunya i País Valencià, s’han anat sumant a la iniciativa en la mesura que guifi.net ha anat creixent. En aquest sentit, les notícies no paren d’aflorar, la qual cosa explica l’escalabilitat del projecte i de l’interès creixent de l’administració pública per accedir a les possibilitats de la xarxa. Per exemple, set municipis de la Garrotxa o Avinyonet s’han connectat a la xarxa guifi per poder tenir banda ampla al seu territori. En aquest sentit, el pla de barris de Ciutat Vella és tota una fita. En què consisteix? Ravalnet ho defineix de la següent manera:

“Des de l’octubre de 2011 guifi.net forma part d’un consorci europeu que ha estat escollit per la Comissió Europea per a dur a terme un projecte de recerca en l’àmbit de les xarxes de telecomunicacions d’iniciativa ciutadana, i quin lloc pot ser més adient que el Raval Sud per trobar les utilitats d’una xarxa ciutadana, lliure, oberta i sobretot plural? Guifi.net i el Pla de Barris varen contactar amb Ravalnet, per tal de promoure el projecte per les entitats del nostre territori. Es convida així a que les associacions instal·lin de forma gratuïta una antena, per tal de crear una intranet prou potent per compartir continguts de tot tipus. (…) Una intranet com aquesta permetrà compartir, sense necessitat de estar connectat a internet, portals com els moodles dels instituts, consultes sobre documentació oficial, papers d’estrangeria, renovacions d’atur o recerques de feina”.

Com es veu, un ajuntament pot formar part activa de la xarxa fomentant la instal·lació d’antenes i la connexió de les entitats a la xarxa Guifi. Gràcies a la iniciativa de guifi, molts territoris poden tenir connexió.

 

4- Conclusions.

 

La relació entre dimensió empresarial i autonomia, no ha estat resolta del tot a causa de que, com sabem, es tracta d’una comunitat heterogènia amb interessos contraposats en moltes ocasions. A guifi.net hi ha sentiments personals orientats més cap a l’autonomia total i a la no empresarialització del projecte, i d’altres van en la línia contrària. També hi ha diferències en la concepció de fins a on ha d’arribar el creixement de la xarxa. S’està buscant sempre l’equilibri entre les parts. De fet, la xarxa va a complir 10 anys i, com diu Efraín “està madura per pensar els problemes que provenen dels nivells problemàtics de creixement i (distribució del) benefici”, encara que com es materialitzarà tot això en la pràctica està per veure en els propers mesos i anys.

Així com la xarxa ha estat reeixida en la creació de llicències, s’estan intentant dur a terme protocols per intentar evitar situacions que s’han donat amb el desenvolupament de la xarxa: hi ha hagut casos de desenvolupament de xarxes en determinades zones que s’han beneficiat de fons públics i s’han auto considerat propietaris d’una xarxa que és de “propietat distribuïda”. És a dir, la relació entre autonomia i empresa no està resolta de forma perfecta; de fet, guifi.net ha d’afrontar novetats no previstes que es van donant pel camí, així com també maneres d’entendre el projecte que estan subjectes a debat.

D’altra banda, guifi.net compta amb empreses que tenen incorporats especialistes a les seves plantilles. Seguint amb la idea dels protocols, s’han pensat alguns criteris de valoració per regular la mà d’obra i el coneixement amb criteris comuns. La part empresarial ha de funcionar amb lògiques de just in time. Aquestes qüestions no estan exemptes de polèmiques que aquí no es poden desenvolupar en profunditat a causa de la seva complexitat.

Per tancar el text, continuant amb la reflexió sobre la relació entre autonomia i empresarialitat, citarem algunes frases que van sortir de l’entrevista amb Efraín que va donar origen a aquest post. “Es neix com un projecte ètic però el flux de diners complica molt les coses” explica Efraín, “el pro-comú està de vegades romantitzat”, afegeix.

En qualsevol cas, es tracta d’un exemple d’acumulació de sabers organitzatius que afronta una gran complexitat derivada del seu creixement, i que posa en el centre la qüestió de l’accés a internet d’una manera rotundament més ètica i econòmica que la dels grans operadors de telecomunicacions. Les aportacions de llicències sense fils del procomú, el creixement de la xarxa, els premis, la quantitat de municipis adscrits i, sobretot, la ruptura de la bretxa digital que permet la interconnexió, explique l’ampli abast del projecte polític de guifi.net.