«Lo que es del común, es del ningún»

Refrany popular espanyol

Aquest refrany va ser un dels descobriments del grup de lectura sobre el concepte de comú, Treure les portes del camp. La revolució urbana a la ciutat neoliberal, que duem a terme en 2013 a la Ciutat Invisible de Sants. D’aquest grup, en sortí l’actual configuració de l’Observatori Metropolità de Barcelona (OMB) i un gran estímul per començar a fer una recerca sobre pràctiques de comuns urbans que ara ha completat una fase. 

A més de fer riure, el refrany ha marcat el concepte de propietat tant en el dret públic com en el dret privat. Sense anar més lluny, l’ecologista nord-americà Garrett Hardin va escriure fa anys “La tragèdia dels comuns”, un influent article que transmetia un clar missatge: una propietat que no sigui gestionada per un actor públic o privat és sinònim d’apocalipsi. Dit en altres paraules, si un recurs no compta amb una entitat pública o privada que el gestioni, la responsabilitat es dilueix, tothom actua en benefici propi i, per tant, el recurs finit i compartit en qüestió s’esgotarà sense remei. En canvi, ens diu Hardin, el propietari privat virtuós sí que vetllarà per la supervivència del recurs perquè d’això en depèn el seu interès individual. 

El gran problema per als defensors de la teoria és que sí que existeix una altra manera d’evitar la tragèdia: la gestió comunitària. El relat de Hardin (una metàfora d’un camp de pastura sobre explotat per un conjunt d’individus, irresponsables, que no no compten amb un poder per sobre d’ells que els dirigeixi i controli), ha estat desmuntat per diverses vies, des de la teoria i des de la pràctica. Per posar un exemple influent, va ser la nobel en economia, Elinor Ostrom, qui en el seu llibre “Governing the commons” va analitzar empíricament nombrosos exemples a tot el món, tots ells contemporanis, on la propietat comuna d’un recurs determinat és gestionada de manera responsable i sostenible. 

D’altra banda, Rousseau va plantejar que la propietat del què és comú ha de recaure en l’Estat. Partint de l’evident corrupció i desigualtat que es deriven de la propietat privada, va formular la següent pregunta: Com inventar un sistema polític en el qual tot el que pertany a tots, no pertanyi a ningú? La categoria de públic, entesa com a delegació en l’Estat (en totes les seves dimensions d’escala) de la gestió del que és comú, trobava en la pregunta un dels seus fonaments filosòfics principals.

A dia d’avui veiem clarament com ni la propietat pública ni la propietat privada no estan aconseguint garantir ni la sostenibilitat ni l’accés a la riquesa col·lectiva. Lo que es del común no es del ningún, ni tampoc no és de l’Estat (ni de la regió, ni de l’Ajuntament). Allò que és del comú és de totes i tots, i el principal repte que tenim avui és el de lluitar per trobar una manera de cuidar i gaudir de tot allò que ens pertany. Si bé el món sencer és comú, l’apropiació privada permanent que fan unes minories parasitàries, la gestió irresponsable i devastadora a nivell mediambiental i l’exclusió de la major part de la població dels beneficis, fan que la substància del concepte, entendre què vol dir comú, sigui un camp de batalla. En aquest sentit, la distància que sentim avui, a la llum dels fets, amb aquell refrany popular, i amb les idees de Hardin i Rousseau, ens mostren clarament com ha canviat la nostra percepció sobre com gestionar el món. 

Si baixem l’escala del món a la nostra realitat més propera, la de l’àrea metropolitana de Barcelona, veiem que el repte del comú té una potència pràctica que no cessa de produir prototips. Els “comuns urbans” són el nom que donem a un relat que travessa moltes experiències de transformació en tots els camps de la vida (cures, salut, educació, habitatge, equipaments, transport, cultura, etc.). Ens hem apropat a 17 comuns urbans per aprendre, per fer preguntes, per entendre com pensen créixer, organitzar-se millor, concatenar-se, relacionar-se amb l’Estat i amb el mercat, escapar-se d’ells i constituir una altra realitat. Un relat que es construeix dia a dia i un procés obert al que volem contribuir amb aquest treball inicial. 

 

Per què parlar de comuns urbans? Quina utilitat política té aquest concepte? No és dir el mateix que ja s’ha dit abans però amb altres paraules? Per què, més enllà de la relació de proximitat, ens hem centrat en la ciutat per pensar en aquest nou relat?


Per tractar de respondre aquestes preguntes oferirem algunes idees. Per començar, posarem damunt de la taula un punt de partida necessari: la ciutat és una fàbrica en la qual el que està permanentment en joc és la seva organització mateixa, la seva reproducció. En aquest sentit, els comuns urbans posen en camp una disputa per canviar la relació de forces de la ciutat, per reproduir-la d’una altra manera més justa i sostenible. Dit en altres paraules, els comuns urbans són, per a nosaltres i nosaltres, lluites pel dret a la ciutat.

En segon lloc, les propostes dels comuns urbans serveixen per actualitzar intuïcions polítiques que ja es van perseguir abans, i que segueixen vives avui. En aquest sentit, creiem que resulta necessari crear un imaginari que tingui present la memòria de les lluites per la democràcia, el cooperativisme i la distribució de la riquesa d’ahir, que es doti de les seves caixes d’eines, tàctiques i estratègies que encara serveixen, que aprengui de les experiències del passat i els doni vigència si aquestes poden ajudar a guanyar-li la partida a la crisi.

En tercer lloc, diuen que la vida, singular i col·lectiva, sempre s’esforça per millorar i perseverar. Aquest esforç rep el nom de conat. Avui dia podem pensar els comuns urbans com un conat i trobem la seva traducció política en les institucions de resistència, creació i cooperació que desafien l’statu quo de la ciutat mercantilitzada i excloent. La PAH, Coop57, Guifi.net, Can Batlló, SomEnergia, la Flor de Maig, Babàlia, el CAP de Besós entre d’altres son alguns dels nombres i sigles d’una institucionalitat dels i les de baix que tracta de satisfer necessitats i desitjos humans en un context de màxima despossessió.

Finalment, els comuns urbans prenen la forma de defensa no nostàlgica del sistema públic (no es tracta de recuperar el que hi havia, sinó d’usar aquesta defensa de manera estratègica per crear comunitats de transformació), o d’alternatives organitzatives autònomes de caràcter comunitari. La resolució, en primera persona del plural, dels problemes quotidians d’una vida cada cop més precaritzada està donant lloc a una nova geografia humana: front a la geografia del robatori, s’està desenvolupant una geografia del comú decidida a guanyar la batalla per l’ètica i la política del territori.

Per tots aquests motius, des de l’OMB hem estat treballant durant més de dos anys en aquesta investigació. Esperem que el relat que hem construit serveixi per accelerar les transformacions en curs.